Primera locomotora "Carolina" americana que va arribar a Vilanova, 1881
Esquema de la locomotora tipus "Rogers", any 1880
Detall de la locomotora "Carolina" de la TBF
Una locmotora "Martorell" al dipòsit del Clot, 1926
Locomotora "Martorell" al XIX Congrès Internacional del Morop, 1972
Locomotora "Mamut" al XIX Congrèso Internacional del Morop, 1972
12 - Les primeres locomotores. Les condicions de treball de maquinistes i fogoners
A l'interior de l'edifici de la Rotonda, al costat de la
"Mataró", trobem algunes de les primeres locomotores
originals que es conserven, com és el cas de la "Martorell"
de 1854, la més antiga que es conserva a l'Estat. En la seva
part davantera és possible llegir les sigles de la companyia
a la qual va pertànyer (MZA) i el número d'ordre que li va
ser assignat, el 618. Fins a la creació de Renfe al 1941,
cada companyia va utilitzar una numeració particular per
denominar a les seves locomotores. A aquesta petita
locomotora se la coneix amb el nom de "Martorell" perquè els
seus primers serveis els va fer entre aquesta població
catalana i Barcelona.
Les primeres locomotores de vapor del segle XIX tenien una
mida molt reduïda, i es limitaven a fer els curts trajectes
que cada companyia privada explotava en forma de concessió.
La tasca de maquinistes i fogoners era molt dura pel reduït
espai en què havien de treballar sense cap protecció de les
condicions climatològiques, amb una calor abrasadora o morts
de fred i respirant fum i sutge. És possible accedir a la
cabina de la “Mamut” de 1857 que es troba a la dreta i en
ella es pot imaginar la penositat de la conducció d'aquests
primers enginys de vapor.
Aquestes primeres locomotores segons quedaven desfasades
eren utilitzades per a moure altres vehicles en estacions i
dipòsits, tasca que van realitzar durant molts anys. Aquesta
utilitat va salvar a moltes d’elles de la seva desaparició.
Progressivament les companyies es van ampliar i les línies
es van anar unint, sent necessàries locomotores de majors
dimensions per cobrir recorreguts grans. L'increment de les
distàncies va ser proporcional a la duresa de les condicions
laborals dels ferroviaris, encara que van cobrir les cabines
de les màquines de vapor, les jornades podien perllongar-se
més de dotze, catorze o les hores que fossin necessàries per
portar el tren a destinació. Una locomotora podia consumir
més de 10 tones de carbó en una jornada, fins i tot més si
aquest era de mala qualitat, el que era molt freqüent. En
aquest cas, el fogoner havia, a més de palejar el carbó,
remoure constantment el foc per mantenir-lo. A les parades
no hi havia descans, ja que calia engreixar bieles i òrgans
motors, i repostar aigua. Al Museu és possible accedir a les
cabines de grans locomotores com la “Mallet”, la “Santa Fe”
o la “Mikado”, les tres restaurades pels voluntaris de
l'associació.